El preparador físic, psicòleg a l'ombra

“per guanyar un partit necessitem marcar un gol més que l’adversari, però per a ser un equip guanyador necessitem l’ajuda de tots els membres de l’equip”

Per tots és sabut, que conviure en un grup de persones durant llargs períodes de temps comporta admetre, negociar i preveure diverses actuacions, conductes i opinions que de vegades no seran del teu gust, però en qualsevol cas seran el fonament que et pot portar a l’èxit o fracàs de la teva relació amb la resta del grup.

En un equip esportiu conviuen jugadors, tècnics, auxiliars, personal sanitari, directius...cadascun amb una tasca molt específica dins del grup, però amb un objectiu que m’atreveixo a dir d’idèntic per a tots; la victòria de l’equip, i per assolir-ho calen hores i hores de dedicació, de maldecaps, de tenacitat i de treball conjunt combinant moments difícils amb d’altres que poden arribar a ser excepcionals. En qualsevol cas les relacions humanes es posen a prova en cada instant, entenent sempre que el jugador és el protagonista principal i que l’entrenador és el director d’aquesta funció.

Però el que mai hem d’oblidar és que cadascun de nosaltres, els que formem part d’aquesta obra, tenim a mes a mes una personalitat, una forma de pensar, d’actuar...que com molt be podem entendre no és idèntica per a tots. A les hores m’és fàcil entendre que estem immersos davant l’assoliment d’un mateix objectiu però on el camí per arribar-hi ens anirà descobrint incerteses i contratemps que haurem d’anar solucionant sempre pensant en què és el millor per l’equip.

A partir d’aquesta descripció entenc que la figura del preparador físic és clau perquè tot aquest mecanisme s’engrani a la perfecció. I direu, per què el preparador físic i no un altre?, doncs no ho sé...! però el que si sé del cert és que en un equip esportiu cal la figura d’un membre del cos tècnic que estigui a prop del jugador i al mateix temps de l’entrenador, que sigui capaç de canalitzar cadascun d’aquests contratemps, que pugui entendre les sensacions i sensibilitats dels jugadors a l’hora que vagi de la ma de l’entrenador per assolir el desitjat objectiu esportiu, i entenc que el preparador físic cobreix les expectatives d’aquest perfil.

No hi ha equip esportiu on el cent per cent dels jugadors gaudeixin d’una excel•lent salut emocional durant tota la temporada. És impossible...! sempre hi ha el jugador que no està satisfet amb el temps que juga, que està disconforme amb la manera de jugar que fomenta l’entrenador, que no està content amb el seu rendiment, que està en desavinença amb alguna decisió pressa des de la directiva... en definitiva situacions que poden esdevenir en un obstacle en el camí que porta a l’assoliment del màxim rendiment individual i de l’equip. 

Per això cal prendre mesures, corregir conductes i esborrar les tendències negatives el mes aviat possible. Tinc molt clar que aquesta feina s’ha de fer des de dins del grup, allò que es diu “des de dins del vestidor”. El jugador pot deixar-se ajudar emocionalment per totes les persones que l’envolten, la xicota, els pares, els amics o si va més enllà d’un professional especialista en el tractament de les emocions...però aquests mai tindran totes les dades sobre la taula, sempre els faltarà “l’opinió dels altres” i us asseguro que “els altres” tenen un paper molt important en aquesta empresa. 

El títol d’aquest article és “el preparador físic, psicòleg a l’ombra”, estic dient amb això que aquesta tasca correspon al preparador físic ? no m’atreveixo, és obvi...! però el que sí tinc clar és que en un equip on l’exigència del rendiment esdevé una tasca fonamental “algú” des de dins ha de vetllar perquè tot l’engranatge de les relacions humanes funcioni a la perfecció.

El primer que cal aconseguir és la cohesió del grup, entenent que cada jugador i cada tècnic és diferent, però sempre cal promoure la idea que això és un compromís que s’adquireix dia a dia amb la relació amb els altres, fomentant la convivència extra esportiva ( els sopars, la festa, els viatges i les concentracions...) i acceptant la coexistència esportiva ( l’actuació personal i la forma de ser de cadascun...). Aquest és un esforç individual, segurament ens costa acceptar segons quines conductes dels altres, però no tenim cap més altra sortida, o tots fem l’esforç d’entendre’ns o estem “morts”. Sóc de l’opinió que un equip es fa gran a partir de la força del grup, i no dubteu que aquesta força que es transmet a dins i a fora de la pista, sens dubte fa molta por a l’adversari. 

Trobem també que el jugador no sempre pot mantenir un alt nivell de motivació al llarg de tota la temporada. Quan juga, fa gols i obté un bon rendiment en els partits de motivació no li falta, ni hi pensa...! però quan les coses es torcen entren les pors, la desconfiança, els dubtes... per això sempre cal alimentar el valor de l’esforç, del treball, de la perseverança, ja que això li potenciarà el compromís per seguir millorant. Cal traure-li del cap que perquè les coses van bé no cal seguir treballant fort, és més...! “quan les coses et van molt bé és quan més has de treballar” més dedicació cal posar-hi, ja que la màquina està receptiva, motivada, amb confiança. Es com quan tenim el dipòsit ple de benzina del nostre cotxe... apurem més les marxes, anem més vius...oi ? en canvi quan estem amb l’agulla arribant a la zona vermella, a la reserva, no ens atrevim a fer una accelerada massa brusca no sigui que ens quedem tirats... Doncs quan les coses van be, tenim motivació i confiança no hem de deixar que l’agulla baixi i arribi a la zona vermella, és quan més hem de treballar, és quan el nostre organisme fisiològic i emocional està més receptiu. 

Però si he de citar un estat que no m’agrada veure d’un jugador és el del desànim. És quan el jugador entra en una fase que no li surt res, no té confiança i pensa que ningú li té confiança i fins i tot no té ganes d’entrenar perquè no gaudeix a la pista. Cal parlar amb ell, segurament necessita d’un recolzament dins del vestidor i cal ajudar-lo. Hem de reforçar tot allò que segurament fa molt be, i des de la basant física tenim molt terreny per a fer-ho. Sempre he pensat que si el cap funciona les cames volen, i per què no pensar que si les cames funcionen el cap també ho farà...? Per això quan veig un jugador amb el “marcador de l’ànim en la zona vermella” intento que el seu estat de forma no minvi. Si el jugador se sent ràpid, fort i valent segurament podrà contrarestar les seves mancances psicològiques, i un dia aprofitarà el “cop de sort” que li farà decantar la balança. Sempre cal estar preparat, ja que l’esport funciona de vegades per inèrcies, inèrcies positives o negatives i sempre cal estar en un estat d’alerta que faci que la inèrcia positiva perduri el màxim possible i la negativa s’aturi d’immediat. 

Hi ha un valor que és intrínsec de cada jugador, la concentració, al llarg de tots els anys que em dedico al rendiment n’he vist de tots colors. Hi ha jugadors que necessiten d’un espai de concentració, i d’altres que són capaços de fer bromes just abans de sortir a jugar un partit transcendental. Davant d’això ho tinc clar ! “fes, deixa fer però no destorbis”. Cadascú té el seu ritual de concentració, és el que li funciona i cal respectar-li, per això no sóc partidari de crear protocols estandarditzats que poden anar be per alguns i molt malament per uns altres. Us ben asseguro que intentar normalitzar una mateixa actuació per a tothom pot perjudicar el mecanisme de concentració personal, i això és molt dolent. Per aquesta raó funciona la coherència, el deixar fer i ajudar a qui ho necessiti. Per això considero que els escalfaments pre-partits no s’han de dictar masses instruccions, cal posar ordre a un contingut físic i fisiològic però en cap cas entrar en el mecanisme que cada jugador fa per a assolir un bon nivell de concentració que el prepari per a jugar. 

Davant tot aquest batibull de sensacions i d’estats emocionals us ben asseguro que no hi ha ningú que tingui una vareta màgica per a dictar un protocol d’actuació i sortir victoriós, perquè això és molt més complicat. El que sí tinc clar és que l’actuació s’ha de fer des de dins, o des de fora però escoltant als de dins. Per això entenc que els tècnics, els veritables responsables perquè la maquinaria funcioni, hem de vetllar perquè cada detall per insignificant que ens sembli estigui en la línia de la coherència , parlar amb els jugadors, escoltar-los i dictar una opinió raonada pel be de l’equip. En definitiva manejar l’equip amb un model basat amb el diàleg, amb autoritat però amb sentit comú. 

"Al jugador; analitza les seves emocions, observa les conductes, escolta'l i ajuda'l amb el que puguis"